Descarregar el conte en mp3
  Premeu aquí el botó dret i seleccioneu "Guardar destino como" per descarregar el conte
PRÒLEG
 
La situació estratègica de l’hostal Hostafrancs, lloc de parada abans d’entrar a Barcelona, lloc on habitualment els carruatges canviaven les rodes abans d’entrar al clos emmurallat, lloc de fonda per a traginers, tractants de bestiar –molts d’ells gitanos, instal·lats o no al barri-, viatgers, assedegats de la ciutat i altres transeünts, convertí aquell espai en un punt de trobada proverbial que acabà donant al nostre territori aquest aire alegre i bigarrat que tant l’ha caracteritzat, tot i les èpoques de duresa i restriccions que sovint ha patit. Potser el símbol més gràfic d’aquesta diversitat el constitueix el bar la Pansa, que uns anys més tard –ja propers als nostres dies- esdevingué el darrer exponent d’un aiguabarreig social i cultural tan heterogeni com el ventall que va des de la gent de la faràndula del Paral·lel fins als darrers tractants de bestiar, amb les seves bruses, gorres i mocadors, o les colles de toreros amb la seva vestimenta enfaristolada, tan característica.

I ara em perdonaran aquesta digressió literària, però em pregunto, si no era el coll de la Creu Coberta i, més concretament el turó dels Inforcats, el lloc arbrat que evoca Cervantes poc abans de fer entrar el Quixot a Barcelona, en el moment que Sanxo, encara fosc, descobreix les cames dels famosos penjats: “-No tienes de què tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo estar cerca de Barcelona.” No era, tal volta, el coll de la Creu Coberta l’entrada més lògica d’algú que venia de Saragossa (encara que “sin tocarla”) “en el más derecho camino”?

Marcel Fité i Argerich.
Llicenciat en filologia catalana, catedràtic
de llengua i literatura, i escriptor.


(Del pregó de la Festa Major d’Hostafrancs, 2004)
Marcel Fité, és autor de la novel·la Un seient a la llotja, situada al barri d’Hostafrancs.



 

   
INMA MORALEDA
 
Em plau presentar-vos aquesta publicació que, amb motiu de l’Any del Llibre i la Lectura, presenta l’Associació de Comerciants de la Creu Coberta, la qual ens explica, detalladament, la història d’aquest carrer tan emblemàtic. Vull felicitar l’Associació per aquesta iniciativa, i ho vull fer per diverses raons: per la implicació i la complicitat dels comerciants amb el teixit associatiu i per la seva sensibilitat envers les iniciatives socioculturals. Ens sentim molt orgullosos de tenir un comerç vital, amb empenta, amb aquest caràcter obert i participatiu que forma part de la manera de ser dels veïns i de les veïnes dels nostres barris.
Aquesta història, val la pena llegir-la, val la pena mirar les boniques il·lustracions que conté, les quals ens fan recórrer el carrer i ens conviden , sobretot, a passejar pel cor del barri de Sants.

Imma Moraleda
Regidora del Districte de Sants Montjuïc
 

   
CONTE DE CREU COBERTA
 
Benvinguts a la Creu Coberta! Permeteu que em presenti. Em dic Pere de Mont Creu, i visc en aquest barri des de fa set segles. Sí, ho heu llegit correctament. He viscut en aquesta terra des que en va rebre el nom. Un nom peculiar per a un carrer únic, m’arriscaria a dir. Sembla mentida com ha passat el temps. Jo vaig néixer aquí, a prop d’aquest carrer que estimo, quan encara no era més que un camí. Quan jo era jove el paisatge era ben diferent en aquest barri, us ho asseguro. De fet, no es podia dir que fos un barri... Com ha canviat la zona de la Creu Coberta des dels dies llunyans de la meva joventut! Però, l’essència és la mateixa... Com? Que no sabeu d’on ve el nom d’aquest carrer? Doncs permeteu que un servidor us faci cinc cèntims de tot allò que una vegada fou i que avui gairebé ningú no ho recorda.

Ara mateix, la zona on ens trobem és un dels barris de Barcelona. La ciutat ha envaït els camps i sembla que sempre hagi estat així, però resulta que fa més de set segles, totes aquestes cases i botigues que ara hi veieu no existien. Només hi havia camps, que s’estenien fins al mar blau, coronats per la muntanya de Montjuïc, i a tocar de les antigues muralles de la ciutat, la qual els romans anomenaren Barcino. Els nobles hi tenien els seus petits castells i masies (més o menys com si fossin cases per anar-hi a passar les vacances). I els camins que sortien de la ciutat s’encreuaven tots per una petita creu de pedra coberta per un petit sostre. I a aquest camí, l’anomenaren el de la Creu Coberta, i mantingué el nom pels segles dels segles. Abans, fins i tot, que els primers camperols arribessin a la zona per viure-hi. Encara recordo l’olor de l’aire, olor de blat barrejada amb la sal del mar, i les gavines que cantaven la meravellosa visió que només els seus ulls enlairats cel amunt podien admirar. I així va romandre el petit camí, com a entrada a Barcelona, durant gairebé 550 anys. En aquest temps, es formaren mercats a l’entorn dels petits monestirs que esquitxaven la zona, i gents de tota la regió començaren a agrupar-se al voltant d'aquests petits nuclis. Em sembla que l'any 1300 vivien en tot el barri de Sants-Hostafrancs... 200 persones en només 40 cases. Segur que si mireu al carrer ara, hi veureu molta més gent.



I així van anar passant els anys, primer, els segles, després, i les terres de Sants-Hostafrancs es van anar poblant de camperols i d’artesans. I jo vaig continuar admirant com aquella gent vivia de la terra i per a la terra, en pau i en harmonia. Recordo un hostal on tothom qui venia a Barcelona s’hi allotjava. Peregrins, camperols i trobadors omplien la nit de música i de rondalles... I tothom reia feliç sabent que aquella vida de pau no s’acabaria mai. Però tot té un final, sobretot la pau. Va ser l'any 1700, aproximadament. Ja perdonareu la mala memòria d’aquest pobre vell. Tot Espanya lluitava pel desig de dos aspirants a rei. Barcelona, posicionada en contra de l’aspirant Borbó, va patir la revenja d’aquest quan va guanyar la guerra. El nou rei va dictaminar que la zona de Sants se separés de la ciutat de Barcelona. A partir d'aquell decret, el barri es convertí en poble, independent de la ciutat i governat per un súbdit reial. Però per què eren tan importants uns quants camps de blat, uns monestirs i quatre cases? Doncs veureu, resulta que com he dit abans, per aquí hi havia el camí de la Creu Coberta, que era la principal entrada a Barcelona. I resulta també que era el millor punt per intentar envair la ciutat. Durant segles, els exèrcits invasors acampaven aquí mateix. Mireu al voltant. Imagineu-vos que no hi ha cases, ni carretera. Només un camí, camps de blat... i un exèrcit de milers i milers d'homes, cavalls, tendes de campanya, trompetes, tambors de guerra, escuts i estendards. No us parlaré de l’angoixa dels habitants del poble, que es refugiaven a l’hostal i veien que les seves vides depenien de l’humor dels soldats. Així doncs, per controlar Barcelona, el rei va convertir el barri en municipi sota el seu control. I així, entre d'altres coses, es va construir la carretera i, a ambdós costats, hi aparegueren les primeres cases. Sants (i Hostafrancs, també) estava naixent novament com a poble, i continuà sent independent de Barcelona fins que hi va renunciar a final del segle XIX.



Passaren més anys, les generacions canviaven i el petit poblet es convertia, de mica en mica, en un poble agradable, d'agricultors i de camperols. La gent humil llaurava els camps, i els comerciants posaven, ja en aquells temps, les seves botigues a la carretera. I aleshores... Va arribar la indústria! Com una bomba, la indústria va canviar el món sencer. Mai l'home ha actuat amb més lleugeresa, amb més radicalitat. Encara avui em costa acceptar el que els joves anomenen progrés... El barri, com no podia ser d'una altra manera, també en va resultar afectat. Els enormes camps de blat es convertiren en zones on assecar les teles que es construïen en enormes fàbriques. La indústria tèxtil va convertir Catalunya en la zona més rica d'Espanya. Per això, de mica en mica, la gent hi arribà atreta per la promesa d'una feina i d'un jornal. Els camps eren ara dipòsits, els agricultors eren obrers, i les casetes es multiplicaven. A la segona meitat del segle XIX, apareixen les dues grans fàbriques del barri. De sobte tot canvià. Enormes xemeneies s’alçaren cap al cel com a torres de vigia, per abocar-hi un fum negre que enfosquia el meu ànim. Quina sort teniu de no haver vist mai la meravella d’un món sense fum a l’aire, sense sorolls ni presses. I quina desgràcia no poder fer-hi res per canviar-ho. En menys de 100 anys, la població es multiplicà i s'agrupà a l’entorn a les fàbriques. Sants passà de ser una petita població agrícola a ser un important centre industrial amb més de 6.000 persones. I creieu-me quan us dic que això, en aquells anys de canvi, eren moltes persones... Les fàbriques es converteixen en el centre de la vida al barri. Tothom treballa a les fàbriques i amb prou feines té temps per dormir. Fan la seva vida a prop de la feina i els dos carrers més importants del barri esdevenen el centre de comerç.



Però el que més recordo del segle XIX és el tren. La locomotora. Encara avui, saturat per un progrés interminable que no et deixa sorprendre’t per res, se m’escapa un somriure quan veig l’antiga estació de Sants i recordo aquells senyors elegants i nerviosos que viatjaven cap a Mataró amb el bastó en una mà i el diari sota el braç. Doncs sí, l'estació de Sants té més de 150 anys. Recordo que dels primers trens que en sortien en podies baixar, en marxa, de tan lents com anaven... Així i tot, el sentiment de novetat que sentíem era incomparable. Com si tot allò que una vegada fou cert hagués deixat de ser vàlid. I només era el principi... De mica en mica, el segle XIX, el segle de la revolució industrial i del poder de la màquina, va donar pas al XX. El segle dels segles…(Us ho dic jo, que n’he viscut uns quants). I què voleu que us expliqui d'aquest temps? És el segle dels obrers, de la lluita de classes, de les associacions que cerquen unes condicions de vida dignes. Els treballadors de les fàbriques vivien sense cap luxe, treballant de 12 a 14 hores diàries per aconseguir un jornal miserable, sense dret ni tan sols a estar malalts. Tot això va anar canviant durant tot el segle XX. Els obrers demanaven els seus drets, i més d'una vegada es veien trifulgues i altercats al carrer. Eren temps de canvi. L’Exposició Universal de l’any 1929 va ser la confirmació que tot allò que vaig conèixer havia canviat. L'home no es conformava amb la terra. Volia el cel, el mar i l’espai. Podria haver estat el segle en què els homes es convertirien en déus, però si una cosa no canvia, és el gust dels homes per la guerra. I una vegada més, aquests canvis desembocaren en un conflicte entre germans, pròleg d’un altre tan horrorós, tan dolorós, que costa de creure que passés. Res diré que no s'hagi dit abans, però el resultat foren prop de 40 anys de silenci i de censura. Mentre tot això passava, el segle s'esmunyia any rere any. La gent continuava treballant a les fàbriques, els comerciants a la carretera, i els pocs camperols que encara hi quedaven s'esforçaven perquè el progrés no els ofegués... I, Sants-Hostafrancs anava creixent, i creixent, fins que va topar amb Barcelona, i l'antic camí que connectava la ciutat es convertí en plaça (la plaça d'Espanya). I, el que un dia foren fàbriques, van ser tancades i convertides en centres d'oci i d'esport. I el que un dia, a l'edat mitjana, fou un camp de batalla, es va convertir en un carrer comercial amb més de 1.000 anys d’història. I aquell qui va néixer aquí mateix un dia com avui, d’un any perdut en les boires del temps, va esdevenir, per la gràcia de Déu, la memòria d’aquesta terra i la veu d’aquesta gent. I així continuarà el vostre humil servidor, fins que els dies que avui vivim esdevinguin un nou conte...




 

   
AGRAIMENTS
 
L’ASSOCIACIÓ DE COMERCIANTS DE CREU COBERTA

AGRAÏM:

La col·laboració desinteressada de l’ALEJANDRO POLA que ha estat el creador d’aquest conte en el que es fa palès la seva estimació a la Creu Coberta i la seva familiar vinculació amb aquest barri.

A ROSER RIUS, pel seu art, que et transporta a un altre temps, transforma, reinventa i magnifica allò que un dia va passar. Sense ella, tot això no serien més que lletres en un full.

A MARCEL FITÉ pel seu ajut diligent i desinteressat.

En JOSEP MARIA MONTSERRAT i a en JAGJIT SINGH, pel seu suport en tot el treball informàtic.

I perquè no, a SANT JORDI, ja que, gràcies a ell, encara es regalen llibres ...
 

   
 Pàg. anterior  Pàg. següent

Nota legal mail a manteniment mail a l'associació © Copyright 2002  I.B.K. Tots els drets reservats